a càmara lenta, aixeco el braç estiro els dits i com si m’hagues costat vuit anys dic: aturis, jo baixo aquí… i vaig cap a la porta (ja no és ni la mateixa que em va veure entrar..)…passaran setmanes abans no hi arribi i en aquest impàs mudaré la pell, recuperaré les brànquies i recordaré com es camina sense arrels..i quan ja estigui a punt a punt de creuar la porta em sortiran dos ales a l’alçada dels homoplats i deixaré les diòptries enrere… tot això passarà aviat!
